No em deixa de sorprendre les reticències que tenen les empreses alhora de treure “les dades” dels seus sistemes i dipositar-les en això que ha vingut a anomenar-se el “núvol”.
Llegia no fa gaire que durant la primera meitat del segle XX les fàbriques disposaven de les seves pròpies centrals elèctriques i/o tèrmiques bàsicament per un motiu, creien que no es podien refiar que un tercer els hi subministres quelcom que tenia una incidència tant directe sobre la producció i tenien por a perdre la autonomia que els hi donava no dependre de ningú per fer anar les màquines.
Avui dia aquest plantejament no té cabuda, si necessitem electricitat ens posem en contacte amb alguna empresa comercialitzadora de la nostra zona i ho contractem, així de simple.
Ningú pensa “i si algun dia em volen boicotejar i em tallen el subministrament?”, “i si un dia fa fallida la companyia elèctrica, no podré treballar?”, són temes que estan regulats i que és el propi estat el que dona garanties que el servei es doni en temps i forma adequats, complint la legalitat i la independència de les parts. És obvi que hi ha incidències en el servei, però serien menys si tinguèsim la nostra propia central elèctrica?
Amb els sistemes informàtics estem vivint la mateixa situació que aquests empresaris del segle XX, els centres de dades de les empreses són les centrals elèctriques de llavors i com aquelles només tenen un destí, desaparèixer.
Caldrà veure a quina velocitat passa però és miri com es miri no queda cap altra camí. A nivell mediambiental són més perjudicials i menys controlable les emissions dels centres de dades actuals que si existissin grans centres de dades pensats per ser més sostenibles i respectuosos amb el medi ambient.
Econòmicament passa el mateix, fem grans dispendis quan en la majoria dels casos les hores d’inactivitat dels sistemes són més que les de treball.
Pensem per exemple en un centre de treball que tingui jornades de 8 hores, no faci torns i disposi de tres servidors al seu centre de dades, un per la gestió comercial i financera de l’empresa, un altra pel correu electrònic i un servidor de fitxers per tots els excels, words, powerpoints, etc… , és una estructura que no sona exagerada per la majoria de petites/mitjanes empreses. El resultat és que dues terceres parts del temps els equips no estan rendint, i el que és encara pitjor, del temps que estan operatius quant de temps estem utilitzant el 100% dels recursos que té el sistema?
És una mala inversió adquirir un equipament per utilitzar-lo molt per sota de les seves possibilitats.
La seguretat, aquest és l’argument que s’utilitza amb més contundència per defensar l’existència dels centres de dades “in house”. Jo crec que justament aquest és el fet que per si sol justifica la necessitat de no tenir les dades “a casa”. Conec poques empreses que inverteixin els diners que es requereixen per garantir que tenim el nostres sistema 100% protegit davant de qualsevol adversitat.
L’11 de Setembre, moltes companyies situades a les dues torres van tancar simplement per no disposar de la informació del seu negoci, empreses amb més de 30 anys de vida havien perdut tota la seva història, la informació financera, dels seus clients, dels proveïdors,… i tenien còpies de seguretat, i tenien garantit que ningú podia accedir als seus sistemes, etc… però ningú havia pensat que pogués ensorrar-se un dels edificis més segurs del món, he sentit casos que explicaven que tenien les còpies de seguretat a una altra planta, fins i tot a l’altra torre, però al final tot això no va servir de res, ho van perdre tot.
Tots els esforços que es puguin fer a títol individual en un moment o un altre resulten insuficients i degut a la importància de la informació que contenen els nostres centres de dades cal caminar cap a estructures més complexes que ens permeti salvaguardar les dades davant de qualsevol contingència, inclòs el que va passar l’11 de Setembre.
És obvi que les empreses que han d’estar en disposició de servir-nos i guardar-nos la informació de les nostres companyies en el temps i forma que desitgem han de ser grans corporacions de l’estil de les elèctriques actuals amb regulacions molt estrictes i lleis supranacionals, pel caràcter intangible de les dades i la possibilitat d’allotjar-les a qualsevol punt del planeta, que han de garantir el correcte consum del servei.
Serà llavors quan pagarem veritablement el que consumim com passa ara amb la llum i minimitzarem els riscos en quant a la seguretat tindrem sistemes a on la nostra informació estarà fortament encriptada i distribuïda per diferents llocs del planeta i accessible des de qualsevol lloc.
El cost d’aquest servei també serà infinitament inferior al que tenim ara, i en qualsevol cas només pagarem pel que consumim com amb la llum.