La majoria de projectes són fruit de la necessitat, per cobrir una mancança o per millorar una activitat i/o funcionalitat existent.
Tots els projectes tenen com a objectiu últim aconseguir un retorn de la inversió quantificable i en el menor temps possible.
Quan parlem de software, de la implantació d’un nou programa i/o la creació d’una nova funcionalitat, els riscos es multipliquen i la definició del ROI tendeix a complicar-se.
El primer gran repte alhora de buscar un nou software és identificar quin tipus d’aplicatiu requerim.
Com passa amb gairebé tot, en el món del software trobem que hi ha diferents nivells d’aplicació en funció de la empresa a qui s’adrecen, per exemple en un producte com ara un ERP trobem empreses que ofereixen un software molt bàsic fins a arribar a altres pensats per ser implantats en grans organitzacions.
Sempre ha passat, i des de que estem dins aquesta maleïda crisi encara és més habitual, que hi ha empreses de software que ofereixen els seus serveis a un target de clients que no s’ajusta al que sempre havien tingut.
Aquests moviments venen motivats molts cops per que el seu segment ja està saturat i busquen incrementar el seu número potencial de clients entrant en un nou mercat per l’empresa i intentar corregir d’aquesta forma el descens de la demanda.
Això que pot semblar una oportunitat per poder disposar d’eines que d’altra forma no podríem tenir, es pot convertir en l’inici del fracàs del projecte.
D’aquí bé el títol d’aquesta entrada, si el que necessitem és llaurar un camp, no anirem bé amb un Ferrari, encara que ens el regalin.
Ningú gosaria discutir que un Ferrari és un gran vehicle, molt bo i molt ràpid, però per més que l’adaptem i li posem rodes de tractor, continuarem tenint un vehicle que no ha estat concebut per llaurar.
No fa molt temps parlava amb un responsable d’una companyia de revisions tècniques, una empresa a mig camí entre una entitat pública i privada, a la qual havien canviat el software de gestió.
Tenien una aplicació molt simple i sobre la que ningú de l’organització tenia cap dubte que s’havia de canviar, per fer un pas endavant tant en la capacitat de gestió, reducció de costos i capacitat d’anàlisis.
La direcció va optar per implantar una solució de software, que per no dir noms podríem anomenar “d’alt nivell”, i que a priori cobreix de sobres les necessitats de l’organització.
La experiència dels implantadors a companyies més grans era important i econòmicament no s’allunyava gaire d’altres que havien vist i que estaven un o dos graons per sota, fets que van ser interpretats per la direcció com una gran oportunitat.
El resultat un cop implantat no ha estat el que es buscava ; la capacitat de gestió no s’ha incrementat, principalment per la gran quantitat d’ informació i validacions que requereix el sistema i que no permet als administratius gestionar més expedients en menys temps, en conseqüència tampoc s’ha aconseguit reduir els costos i sobre la capacitat d’anàlisis tot i que ara disposen de molta informació els beneficis també són qüestionables.
Dins la companyia la decepció és important, s’han invertit molts recursos i s’ha viscut una corba d’aprenentatge molt dura, per acabar tenint un software que fa la feina (podem llaurar el camp) però potser del que tenien abans (un moticultor) al que tenen ara (un Ferrari amb rodes de tractor) en termes de producció no han guanyat gaire.
L’objectiu de qualsevol projecte ha de ser cobrir les necessitats actuals, definides durant la fase d’anàlisis.
Les necessitats futures són canviants i molt difícils de concretar per la majoria d’organitzacions, motiu pel qual hem de ser molt curosos a l’hora de triar les eines que han d’ajudar-nos a gestionar les nostres empreses.